Política de baix nivell

Fa dies que vull escriure sobre aquest tema i cada cop que m’hi poso no trobo les paraules per fer-vos arribar tot el que em passa pel cap.

Segueixo amb vergonya aliena com setmana rere setmana hi ha un tema que ocupa les portades dels mitjans de comunicació que res té a veure amb els problemes que realment preocupen a la gent: quan no són els toros, són les consultes populars, quan no, els problemes del PP o les desavinences del tripartit, etc. Temes en molts casos promoguts interessadament pels partits polítics per tal de desviar l’atenció d’altres qüestions.

La realitat de moltes famílies és que estan ofegades per aquesta mal anomenada crisis, que de tant anomenarla, ja l’ hem incorporat al nostre vocabulari habitual i no li donem la rellevància que té. Famílies que sobreviuen o malviuen gracies a les ajudes de la caritat o dels serveis socials corresponents ,d’altres que estan superant aquesta situació gràcies a la prestació d’atur o similar, però que veuen el futur amb molta preocupació ja que no saben que faran quan aquestes prestacions s’esgotin.

I davant d’això, quina és la resposta de la classe política? La seva resposta es limita a lluites estèrils entre els polítics i a generar noticies per desviar l’atenció. Ja n’hi ha prou de parlar del que no toca!

La realitat és que no tenim cap governant capaç de generar confiança i il·lusió en els projectes de futur que cal afrontar, ni cap prou valent per dir que això dels programes FEIL és un pedaç, que si bé ha contingut la destrucció d’atur, no és cap opció de futur.

No n’hi ha cap prou valent per dir que la crisis no es pot superar realment fins que acceptem que s’ha de canviar el model econòmic i industrial, que la construcció no pot ser el motor de la economia i que tota la gent que ara ha trobat aixopluc sota els FEILs cal que es recicli per tenir cabuda en un nou model industrial.

Però i quin és aquest model industrial? Aquí és a on els polítics han de jugar un paper decisiu, no buscant només resultats a les properes eleccions i afrontar, en canvi, la veritable reforma : la reforma laboral, industrial i gairebé m’atreviria a dir la reforma social.

Passa per apostar realment per l'I+D, no per rebaixar el pressupostos dels ens públics en aquesta matèria.

Passa per apostar pels sectors que generen llocs de treball, la investigació, recerca i noves tecnologies, amb personal professional i especialitzat.

Passa per ajudar a que empresaris i sindicats arribin a acords sense enfrontar-se amb cap de les parts.

Passa per fer pedagogia i explicar que no és normal que uns joves inverteixin en formar-se fins al 25 anys amb l’esforç i sacrifici que això suposa per ells i per les seves famílies i que finalitzat aquest període, iniciin una altra etapa d’aprenentatge laboral amb contractes dels anomenats “basura”, tres o quatre anys més, fins que poden començar a recollir els fruits, això, si no passan a ser un número més a la llista d’aturats, mentres que hi ha joves sense qualificació que fins ara s’incorporaven al sector de la construcció com a guixaires, paletes o electricistes i amb 20 anys guanyaven tant com els primers, però estalviant-se els 8 o 9 anys de formació amb tot l’esforç que això suposa.

Passa per recuperar el valor de l’esforç i l’emprenedoria, recolzant al màxim els joves empresaris que comencen i teixint una forta xarxa d’autònoms amb el suport de l’administració.

Destinar els recursos als FEIL no és més que encobrir els problemes del finançament local i perdre recursos per afrontar degudament les reformes, ja que no tenim la seguretat de que arribin a empreses que realment estiguin creant llocs de treball de futur. Cal pensar si per continuar recolzant el totxo no és millor directament destinar aquests diners a les prestacions directes a la gent que més ho necessita i vincularles al reciclatge de la ma d’obra.

Hi ha algun governant disposat a assumir el risc de perdre unes eleccions encara que sàpiga que aquestes són les decisions que s’han de prendre?