Aquest mes de març no hi ha hagut Ple a Sant Pere de Ribes però l’actualitat política ha estat moguda.
Tot es va iniciar amb una roda de premsa de l’Alcalde en què manifestava que instal·larien antenes de telefonia mòbil pràcticament a cada carrer (cada 700 m segons l’avanç de l’informe de Localret). Com no podia ser d’altra manera, la major part dels integrants de la ponència de territori (veïns afectats, AAVV, PP, UM9 i CiU-ViA), contraris a aquestes declaracions, van donar la seva opinió. També vam tenir Ple del Consell Comarcal amb reivindicació inclosa i contrarèplica de tot plegat per part del PSC Roquetes-Ribes.
Contrarèplica que jo qualificaria d’esperpèntica ja que es demana a CiU-ViA que es posicioni bàsicament en dos temes: trasllat de l’Hospital de referència comarcal a Vilanova i el posicionament davant la instal·lació de noves antenes de telefonia mòbil.
Entenc que els dirigents del PSC local no els interessi el que CiU- ViA publica i per tant no hagin llegit fins ara els diferents documents de la nostra formació en què s’especifica clarament la nostra posició. Em preocupa molt més que en les diferents intervencions al Ple no s’hagin assabentat de res, la qual cosa demostra el seu nul interès per les aportacions dels grups de l’oposició.
En realitat, és molt senzill. Respecte a l’Hospital Comarcal:
Estem clarament a favor que la comarca millori els seus serveis sanitaris. Ens preocupa que les decisions no s’adoptin en els òrgans democràtics de govern locals i comarcals i que es prenguin en les dependències del PSC de Vilanova. Ens preocupa que les decisions es prenguin únicament i exclusiva per motius electoralistes i no es prenguin amb criteris de servei a la ciutadania i d’aprofitament de serveis. Ens preocupa la pèrdua de poder econòmic que el trasllat de l’hospital comportarà per al nostre municipi, a més de la possible pèrdua de serveis (per exemple servei d’urgències). Potser al PSC tant se li’n fot tot això: però a nosaltres, no.
Respecte a la telefonia mòbil:
La senyora Abigail Garrido menteix quan diu que 4.000 usuaris es poden quedar sense cobertura. Potser ho fa de forma inconscient. Potser els seus companys a la ponència no li han explicat que en cap moment es té en compte aquesta possibilitat o potser, senzillament, està fent pura demagògia política d’aquesta que tant li agrada i que consisteix a acusar-nos a la resta.
Sigui com sigui des de CiU-ViA seguirem defensant que cal donar el servei de la forma menys agressiva possible i esperem trobar les solucions entre tots dins del debat de la ponència i amb l’ajuda dels tècnics pertinents. Però cal deixar clar que aquest no és un problema exclusiu de Roquetes: ho és de tot el municipi, ja que les companyies operen en tota la seva integritat. Fins i tot han presentat plans d’expansió a urbanitzacions o altres nuclis com per exemple a Vallpineda. És més: tot i la curta mirada de la Sra. Garrido de voler fer d’això una batalla a Roquetes, aquesta és una problemàtica que traspassa el nostre municipi: o és que no aprofitarem les instal·lacions existents a vilanova i Sitges quan poden donar cobertura a Sant Pere de Ribes?
Una vegada més hem de demanar a l’equip de Govern, que governi, que no s’excusi en l’oposició. Tenen majoria i poden actuar. A més, en tots i cadascun dels temes que afecten el nostre municipi trobaran en nosaltres col·laboració (col·laboració no vol dir submissió, certament). A CiU-ViA hi creiem en la col·laboració. La prova en són diversos mecanismes que tot i no haver estat creats pels mateixos socialistes poden esdevenir fòrums efectius (taula anti-crisi, impulsada per CiU-ViA i ponències impulsades per ICV).
Ja comença a ser hora que se’ls creguin aquests espais de participació: que abandonin la retòrica populista i es posin a treballar. Si ho fan, estic segur que ens trobarem en el diàleg i podrem arribar a acords pel bé comú de tots els ciutadans i les ciutadanes de Sant Pere de Ribes.
dijous, 8 d’abril del 2010
diumenge, 7 de març del 2010
Immigrants, SI, gràcies
Observo entre sorprès i indignat tot el que està succeint a Salt i no vull relacionar-lo amb la polèmica generada fa unes setmanes a Vic encara que el nexe d’unió és la immigració, hi ha altres connotacions que tenen a veure amb la crisi i també com s’aplica la justícia en els delictes menors.
Coincideixen delinqüència i nouvinguts, però si fos gent d’origen català el problema de Salt seria el mateix: la inseguretat. Tot i que ara sembla que realment el problema està molt localitzat en algunes persones que no són d’origen català i això fa que es barregi tot: delinqüència, immigració i crisis.
La realitat és que els nouvinguts, vinguin del Marroc, Colòmbia, Lituània, Galicia o Andalusia, en general són les persones que més atenció necessiten, són gent que deixa les seves llars, famílies i amistats, tenen escassos recursos, dificultats per accedir al mercat laboral i nuls recolzaments familiars.
Sí m’agradaria aclarir que els ajuntaments no dediquen molts recursos als immigrants, dediquen molts recursos a les persones del seu municipi més necessitades, independenment de la seva raça, gènere, religió, alçada o color d’ulls.
És indubtable que els ajuntaments necessiten més recursos per afrontar aquesta i d’altres situacions similars, cal abandonar la retòrica, posar fil a l’agulla i treballar per donar sortida als problemes de la ciutadania.
Espero que no passi com amb la polèmica de Vic: realment calien reformes en el padró? Personalment crec que no, en tot cas cal arreglar les possibles contradiccions entre lleis.
Per molt que vulguem regular la immigració, la realitat és que aquesta no respon a lleis, si no a necessitats dels llocs d’origen i els llocs de destí; la situació als països d’origen és molt pitjor que la nostra i per tant continuarem rebent immigrants, amb llei o sense.
Calen mesures per tal de no tenir delinqüents reincidents i cal que d’una vegada per totes s’afronti la crisi de forma global, la crisis no és només un ERE , també són situacions com la viscuda a Salt i ara més que mai cal estar al costat dels Ajuntaments, que són la primera línea de xoc del problema.
Catalunya sempre ha estat un país de acollida, i entre tots, els d’aquí i els d’allà, hem fet que sigui un país collonut, el futur ens depararà grans reptes que només junts, novament junts podrem assolir.
Coincideixen delinqüència i nouvinguts, però si fos gent d’origen català el problema de Salt seria el mateix: la inseguretat. Tot i que ara sembla que realment el problema està molt localitzat en algunes persones que no són d’origen català i això fa que es barregi tot: delinqüència, immigració i crisis.
La realitat és que els nouvinguts, vinguin del Marroc, Colòmbia, Lituània, Galicia o Andalusia, en general són les persones que més atenció necessiten, són gent que deixa les seves llars, famílies i amistats, tenen escassos recursos, dificultats per accedir al mercat laboral i nuls recolzaments familiars.
Sí m’agradaria aclarir que els ajuntaments no dediquen molts recursos als immigrants, dediquen molts recursos a les persones del seu municipi més necessitades, independenment de la seva raça, gènere, religió, alçada o color d’ulls.
És indubtable que els ajuntaments necessiten més recursos per afrontar aquesta i d’altres situacions similars, cal abandonar la retòrica, posar fil a l’agulla i treballar per donar sortida als problemes de la ciutadania.
Espero que no passi com amb la polèmica de Vic: realment calien reformes en el padró? Personalment crec que no, en tot cas cal arreglar les possibles contradiccions entre lleis.
Per molt que vulguem regular la immigració, la realitat és que aquesta no respon a lleis, si no a necessitats dels llocs d’origen i els llocs de destí; la situació als països d’origen és molt pitjor que la nostra i per tant continuarem rebent immigrants, amb llei o sense.
Calen mesures per tal de no tenir delinqüents reincidents i cal que d’una vegada per totes s’afronti la crisi de forma global, la crisis no és només un ERE , també són situacions com la viscuda a Salt i ara més que mai cal estar al costat dels Ajuntaments, que són la primera línea de xoc del problema.
Catalunya sempre ha estat un país de acollida, i entre tots, els d’aquí i els d’allà, hem fet que sigui un país collonut, el futur ens depararà grans reptes que només junts, novament junts podrem assolir.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Política de baix nivell
Fa dies que vull escriure sobre aquest tema i cada cop que m’hi poso no trobo les paraules per fer-vos arribar tot el que em passa pel cap.
Segueixo amb vergonya aliena com setmana rere setmana hi ha un tema que ocupa les portades dels mitjans de comunicació que res té a veure amb els problemes que realment preocupen a la gent: quan no són els toros, són les consultes populars, quan no, els problemes del PP o les desavinences del tripartit, etc. Temes en molts casos promoguts interessadament pels partits polítics per tal de desviar l’atenció d’altres qüestions.
La realitat de moltes famílies és que estan ofegades per aquesta mal anomenada crisis, que de tant anomenarla, ja l’ hem incorporat al nostre vocabulari habitual i no li donem la rellevància que té. Famílies que sobreviuen o malviuen gracies a les ajudes de la caritat o dels serveis socials corresponents ,d’altres que estan superant aquesta situació gràcies a la prestació d’atur o similar, però que veuen el futur amb molta preocupació ja que no saben que faran quan aquestes prestacions s’esgotin.
I davant d’això, quina és la resposta de la classe política? La seva resposta es limita a lluites estèrils entre els polítics i a generar noticies per desviar l’atenció. Ja n’hi ha prou de parlar del que no toca!
La realitat és que no tenim cap governant capaç de generar confiança i il·lusió en els projectes de futur que cal afrontar, ni cap prou valent per dir que això dels programes FEIL és un pedaç, que si bé ha contingut la destrucció d’atur, no és cap opció de futur.
No n’hi ha cap prou valent per dir que la crisis no es pot superar realment fins que acceptem que s’ha de canviar el model econòmic i industrial, que la construcció no pot ser el motor de la economia i que tota la gent que ara ha trobat aixopluc sota els FEILs cal que es recicli per tenir cabuda en un nou model industrial.
Però i quin és aquest model industrial? Aquí és a on els polítics han de jugar un paper decisiu, no buscant només resultats a les properes eleccions i afrontar, en canvi, la veritable reforma : la reforma laboral, industrial i gairebé m’atreviria a dir la reforma social.
Passa per apostar realment per l'I+D, no per rebaixar el pressupostos dels ens públics en aquesta matèria.
Passa per apostar pels sectors que generen llocs de treball, la investigació, recerca i noves tecnologies, amb personal professional i especialitzat.
Passa per ajudar a que empresaris i sindicats arribin a acords sense enfrontar-se amb cap de les parts.
Passa per fer pedagogia i explicar que no és normal que uns joves inverteixin en formar-se fins al 25 anys amb l’esforç i sacrifici que això suposa per ells i per les seves famílies i que finalitzat aquest període, iniciin una altra etapa d’aprenentatge laboral amb contractes dels anomenats “basura”, tres o quatre anys més, fins que poden començar a recollir els fruits, això, si no passan a ser un número més a la llista d’aturats, mentres que hi ha joves sense qualificació que fins ara s’incorporaven al sector de la construcció com a guixaires, paletes o electricistes i amb 20 anys guanyaven tant com els primers, però estalviant-se els 8 o 9 anys de formació amb tot l’esforç que això suposa.
Passa per recuperar el valor de l’esforç i l’emprenedoria, recolzant al màxim els joves empresaris que comencen i teixint una forta xarxa d’autònoms amb el suport de l’administració.
Destinar els recursos als FEIL no és més que encobrir els problemes del finançament local i perdre recursos per afrontar degudament les reformes, ja que no tenim la seguretat de que arribin a empreses que realment estiguin creant llocs de treball de futur. Cal pensar si per continuar recolzant el totxo no és millor directament destinar aquests diners a les prestacions directes a la gent que més ho necessita i vincularles al reciclatge de la ma d’obra.
Hi ha algun governant disposat a assumir el risc de perdre unes eleccions encara que sàpiga que aquestes són les decisions que s’han de prendre?
Segueixo amb vergonya aliena com setmana rere setmana hi ha un tema que ocupa les portades dels mitjans de comunicació que res té a veure amb els problemes que realment preocupen a la gent: quan no són els toros, són les consultes populars, quan no, els problemes del PP o les desavinences del tripartit, etc. Temes en molts casos promoguts interessadament pels partits polítics per tal de desviar l’atenció d’altres qüestions.
La realitat de moltes famílies és que estan ofegades per aquesta mal anomenada crisis, que de tant anomenarla, ja l’ hem incorporat al nostre vocabulari habitual i no li donem la rellevància que té. Famílies que sobreviuen o malviuen gracies a les ajudes de la caritat o dels serveis socials corresponents ,d’altres que estan superant aquesta situació gràcies a la prestació d’atur o similar, però que veuen el futur amb molta preocupació ja que no saben que faran quan aquestes prestacions s’esgotin.
I davant d’això, quina és la resposta de la classe política? La seva resposta es limita a lluites estèrils entre els polítics i a generar noticies per desviar l’atenció. Ja n’hi ha prou de parlar del que no toca!
La realitat és que no tenim cap governant capaç de generar confiança i il·lusió en els projectes de futur que cal afrontar, ni cap prou valent per dir que això dels programes FEIL és un pedaç, que si bé ha contingut la destrucció d’atur, no és cap opció de futur.
No n’hi ha cap prou valent per dir que la crisis no es pot superar realment fins que acceptem que s’ha de canviar el model econòmic i industrial, que la construcció no pot ser el motor de la economia i que tota la gent que ara ha trobat aixopluc sota els FEILs cal que es recicli per tenir cabuda en un nou model industrial.
Però i quin és aquest model industrial? Aquí és a on els polítics han de jugar un paper decisiu, no buscant només resultats a les properes eleccions i afrontar, en canvi, la veritable reforma : la reforma laboral, industrial i gairebé m’atreviria a dir la reforma social.
Passa per apostar realment per l'I+D, no per rebaixar el pressupostos dels ens públics en aquesta matèria.
Passa per apostar pels sectors que generen llocs de treball, la investigació, recerca i noves tecnologies, amb personal professional i especialitzat.
Passa per ajudar a que empresaris i sindicats arribin a acords sense enfrontar-se amb cap de les parts.
Passa per fer pedagogia i explicar que no és normal que uns joves inverteixin en formar-se fins al 25 anys amb l’esforç i sacrifici que això suposa per ells i per les seves famílies i que finalitzat aquest període, iniciin una altra etapa d’aprenentatge laboral amb contractes dels anomenats “basura”, tres o quatre anys més, fins que poden començar a recollir els fruits, això, si no passan a ser un número més a la llista d’aturats, mentres que hi ha joves sense qualificació que fins ara s’incorporaven al sector de la construcció com a guixaires, paletes o electricistes i amb 20 anys guanyaven tant com els primers, però estalviant-se els 8 o 9 anys de formació amb tot l’esforç que això suposa.
Passa per recuperar el valor de l’esforç i l’emprenedoria, recolzant al màxim els joves empresaris que comencen i teixint una forta xarxa d’autònoms amb el suport de l’administració.
Destinar els recursos als FEIL no és més que encobrir els problemes del finançament local i perdre recursos per afrontar degudament les reformes, ja que no tenim la seguretat de que arribin a empreses que realment estiguin creant llocs de treball de futur. Cal pensar si per continuar recolzant el totxo no és millor directament destinar aquests diners a les prestacions directes a la gent que més ho necessita i vincularles al reciclatge de la ma d’obra.
Hi ha algun governant disposat a assumir el risc de perdre unes eleccions encara que sàpiga que aquestes són les decisions que s’han de prendre?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
