Aquest mes de març no hi ha hagut Ple a Sant Pere de Ribes però l’actualitat política ha estat moguda.
Tot es va iniciar amb una roda de premsa de l’Alcalde en què manifestava que instal·larien antenes de telefonia mòbil pràcticament a cada carrer (cada 700 m segons l’avanç de l’informe de Localret). Com no podia ser d’altra manera, la major part dels integrants de la ponència de territori (veïns afectats, AAVV, PP, UM9 i CiU-ViA), contraris a aquestes declaracions, van donar la seva opinió. També vam tenir Ple del Consell Comarcal amb reivindicació inclosa i contrarèplica de tot plegat per part del PSC Roquetes-Ribes.
Contrarèplica que jo qualificaria d’esperpèntica ja que es demana a CiU-ViA que es posicioni bàsicament en dos temes: trasllat de l’Hospital de referència comarcal a Vilanova i el posicionament davant la instal·lació de noves antenes de telefonia mòbil.
Entenc que els dirigents del PSC local no els interessi el que CiU- ViA publica i per tant no hagin llegit fins ara els diferents documents de la nostra formació en què s’especifica clarament la nostra posició. Em preocupa molt més que en les diferents intervencions al Ple no s’hagin assabentat de res, la qual cosa demostra el seu nul interès per les aportacions dels grups de l’oposició.
En realitat, és molt senzill. Respecte a l’Hospital Comarcal:
Estem clarament a favor que la comarca millori els seus serveis sanitaris. Ens preocupa que les decisions no s’adoptin en els òrgans democràtics de govern locals i comarcals i que es prenguin en les dependències del PSC de Vilanova. Ens preocupa que les decisions es prenguin únicament i exclusiva per motius electoralistes i no es prenguin amb criteris de servei a la ciutadania i d’aprofitament de serveis. Ens preocupa la pèrdua de poder econòmic que el trasllat de l’hospital comportarà per al nostre municipi, a més de la possible pèrdua de serveis (per exemple servei d’urgències). Potser al PSC tant se li’n fot tot això: però a nosaltres, no.
Respecte a la telefonia mòbil:
La senyora Abigail Garrido menteix quan diu que 4.000 usuaris es poden quedar sense cobertura. Potser ho fa de forma inconscient. Potser els seus companys a la ponència no li han explicat que en cap moment es té en compte aquesta possibilitat o potser, senzillament, està fent pura demagògia política d’aquesta que tant li agrada i que consisteix a acusar-nos a la resta.
Sigui com sigui des de CiU-ViA seguirem defensant que cal donar el servei de la forma menys agressiva possible i esperem trobar les solucions entre tots dins del debat de la ponència i amb l’ajuda dels tècnics pertinents. Però cal deixar clar que aquest no és un problema exclusiu de Roquetes: ho és de tot el municipi, ja que les companyies operen en tota la seva integritat. Fins i tot han presentat plans d’expansió a urbanitzacions o altres nuclis com per exemple a Vallpineda. És més: tot i la curta mirada de la Sra. Garrido de voler fer d’això una batalla a Roquetes, aquesta és una problemàtica que traspassa el nostre municipi: o és que no aprofitarem les instal·lacions existents a vilanova i Sitges quan poden donar cobertura a Sant Pere de Ribes?
Una vegada més hem de demanar a l’equip de Govern, que governi, que no s’excusi en l’oposició. Tenen majoria i poden actuar. A més, en tots i cadascun dels temes que afecten el nostre municipi trobaran en nosaltres col·laboració (col·laboració no vol dir submissió, certament). A CiU-ViA hi creiem en la col·laboració. La prova en són diversos mecanismes que tot i no haver estat creats pels mateixos socialistes poden esdevenir fòrums efectius (taula anti-crisi, impulsada per CiU-ViA i ponències impulsades per ICV).
Ja comença a ser hora que se’ls creguin aquests espais de participació: que abandonin la retòrica populista i es posin a treballar. Si ho fan, estic segur que ens trobarem en el diàleg i podrem arribar a acords pel bé comú de tots els ciutadans i les ciutadanes de Sant Pere de Ribes.
dijous, 8 d’abril del 2010
diumenge, 7 de març del 2010
Immigrants, SI, gràcies
Observo entre sorprès i indignat tot el que està succeint a Salt i no vull relacionar-lo amb la polèmica generada fa unes setmanes a Vic encara que el nexe d’unió és la immigració, hi ha altres connotacions que tenen a veure amb la crisi i també com s’aplica la justícia en els delictes menors.
Coincideixen delinqüència i nouvinguts, però si fos gent d’origen català el problema de Salt seria el mateix: la inseguretat. Tot i que ara sembla que realment el problema està molt localitzat en algunes persones que no són d’origen català i això fa que es barregi tot: delinqüència, immigració i crisis.
La realitat és que els nouvinguts, vinguin del Marroc, Colòmbia, Lituània, Galicia o Andalusia, en general són les persones que més atenció necessiten, són gent que deixa les seves llars, famílies i amistats, tenen escassos recursos, dificultats per accedir al mercat laboral i nuls recolzaments familiars.
Sí m’agradaria aclarir que els ajuntaments no dediquen molts recursos als immigrants, dediquen molts recursos a les persones del seu municipi més necessitades, independenment de la seva raça, gènere, religió, alçada o color d’ulls.
És indubtable que els ajuntaments necessiten més recursos per afrontar aquesta i d’altres situacions similars, cal abandonar la retòrica, posar fil a l’agulla i treballar per donar sortida als problemes de la ciutadania.
Espero que no passi com amb la polèmica de Vic: realment calien reformes en el padró? Personalment crec que no, en tot cas cal arreglar les possibles contradiccions entre lleis.
Per molt que vulguem regular la immigració, la realitat és que aquesta no respon a lleis, si no a necessitats dels llocs d’origen i els llocs de destí; la situació als països d’origen és molt pitjor que la nostra i per tant continuarem rebent immigrants, amb llei o sense.
Calen mesures per tal de no tenir delinqüents reincidents i cal que d’una vegada per totes s’afronti la crisi de forma global, la crisis no és només un ERE , també són situacions com la viscuda a Salt i ara més que mai cal estar al costat dels Ajuntaments, que són la primera línea de xoc del problema.
Catalunya sempre ha estat un país de acollida, i entre tots, els d’aquí i els d’allà, hem fet que sigui un país collonut, el futur ens depararà grans reptes que només junts, novament junts podrem assolir.
Coincideixen delinqüència i nouvinguts, però si fos gent d’origen català el problema de Salt seria el mateix: la inseguretat. Tot i que ara sembla que realment el problema està molt localitzat en algunes persones que no són d’origen català i això fa que es barregi tot: delinqüència, immigració i crisis.
La realitat és que els nouvinguts, vinguin del Marroc, Colòmbia, Lituània, Galicia o Andalusia, en general són les persones que més atenció necessiten, són gent que deixa les seves llars, famílies i amistats, tenen escassos recursos, dificultats per accedir al mercat laboral i nuls recolzaments familiars.
Sí m’agradaria aclarir que els ajuntaments no dediquen molts recursos als immigrants, dediquen molts recursos a les persones del seu municipi més necessitades, independenment de la seva raça, gènere, religió, alçada o color d’ulls.
És indubtable que els ajuntaments necessiten més recursos per afrontar aquesta i d’altres situacions similars, cal abandonar la retòrica, posar fil a l’agulla i treballar per donar sortida als problemes de la ciutadania.
Espero que no passi com amb la polèmica de Vic: realment calien reformes en el padró? Personalment crec que no, en tot cas cal arreglar les possibles contradiccions entre lleis.
Per molt que vulguem regular la immigració, la realitat és que aquesta no respon a lleis, si no a necessitats dels llocs d’origen i els llocs de destí; la situació als països d’origen és molt pitjor que la nostra i per tant continuarem rebent immigrants, amb llei o sense.
Calen mesures per tal de no tenir delinqüents reincidents i cal que d’una vegada per totes s’afronti la crisi de forma global, la crisis no és només un ERE , també són situacions com la viscuda a Salt i ara més que mai cal estar al costat dels Ajuntaments, que són la primera línea de xoc del problema.
Catalunya sempre ha estat un país de acollida, i entre tots, els d’aquí i els d’allà, hem fet que sigui un país collonut, el futur ens depararà grans reptes que només junts, novament junts podrem assolir.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Política de baix nivell
Fa dies que vull escriure sobre aquest tema i cada cop que m’hi poso no trobo les paraules per fer-vos arribar tot el que em passa pel cap.
Segueixo amb vergonya aliena com setmana rere setmana hi ha un tema que ocupa les portades dels mitjans de comunicació que res té a veure amb els problemes que realment preocupen a la gent: quan no són els toros, són les consultes populars, quan no, els problemes del PP o les desavinences del tripartit, etc. Temes en molts casos promoguts interessadament pels partits polítics per tal de desviar l’atenció d’altres qüestions.
La realitat de moltes famílies és que estan ofegades per aquesta mal anomenada crisis, que de tant anomenarla, ja l’ hem incorporat al nostre vocabulari habitual i no li donem la rellevància que té. Famílies que sobreviuen o malviuen gracies a les ajudes de la caritat o dels serveis socials corresponents ,d’altres que estan superant aquesta situació gràcies a la prestació d’atur o similar, però que veuen el futur amb molta preocupació ja que no saben que faran quan aquestes prestacions s’esgotin.
I davant d’això, quina és la resposta de la classe política? La seva resposta es limita a lluites estèrils entre els polítics i a generar noticies per desviar l’atenció. Ja n’hi ha prou de parlar del que no toca!
La realitat és que no tenim cap governant capaç de generar confiança i il·lusió en els projectes de futur que cal afrontar, ni cap prou valent per dir que això dels programes FEIL és un pedaç, que si bé ha contingut la destrucció d’atur, no és cap opció de futur.
No n’hi ha cap prou valent per dir que la crisis no es pot superar realment fins que acceptem que s’ha de canviar el model econòmic i industrial, que la construcció no pot ser el motor de la economia i que tota la gent que ara ha trobat aixopluc sota els FEILs cal que es recicli per tenir cabuda en un nou model industrial.
Però i quin és aquest model industrial? Aquí és a on els polítics han de jugar un paper decisiu, no buscant només resultats a les properes eleccions i afrontar, en canvi, la veritable reforma : la reforma laboral, industrial i gairebé m’atreviria a dir la reforma social.
Passa per apostar realment per l'I+D, no per rebaixar el pressupostos dels ens públics en aquesta matèria.
Passa per apostar pels sectors que generen llocs de treball, la investigació, recerca i noves tecnologies, amb personal professional i especialitzat.
Passa per ajudar a que empresaris i sindicats arribin a acords sense enfrontar-se amb cap de les parts.
Passa per fer pedagogia i explicar que no és normal que uns joves inverteixin en formar-se fins al 25 anys amb l’esforç i sacrifici que això suposa per ells i per les seves famílies i que finalitzat aquest període, iniciin una altra etapa d’aprenentatge laboral amb contractes dels anomenats “basura”, tres o quatre anys més, fins que poden començar a recollir els fruits, això, si no passan a ser un número més a la llista d’aturats, mentres que hi ha joves sense qualificació que fins ara s’incorporaven al sector de la construcció com a guixaires, paletes o electricistes i amb 20 anys guanyaven tant com els primers, però estalviant-se els 8 o 9 anys de formació amb tot l’esforç que això suposa.
Passa per recuperar el valor de l’esforç i l’emprenedoria, recolzant al màxim els joves empresaris que comencen i teixint una forta xarxa d’autònoms amb el suport de l’administració.
Destinar els recursos als FEIL no és més que encobrir els problemes del finançament local i perdre recursos per afrontar degudament les reformes, ja que no tenim la seguretat de que arribin a empreses que realment estiguin creant llocs de treball de futur. Cal pensar si per continuar recolzant el totxo no és millor directament destinar aquests diners a les prestacions directes a la gent que més ho necessita i vincularles al reciclatge de la ma d’obra.
Hi ha algun governant disposat a assumir el risc de perdre unes eleccions encara que sàpiga que aquestes són les decisions que s’han de prendre?
Segueixo amb vergonya aliena com setmana rere setmana hi ha un tema que ocupa les portades dels mitjans de comunicació que res té a veure amb els problemes que realment preocupen a la gent: quan no són els toros, són les consultes populars, quan no, els problemes del PP o les desavinences del tripartit, etc. Temes en molts casos promoguts interessadament pels partits polítics per tal de desviar l’atenció d’altres qüestions.
La realitat de moltes famílies és que estan ofegades per aquesta mal anomenada crisis, que de tant anomenarla, ja l’ hem incorporat al nostre vocabulari habitual i no li donem la rellevància que té. Famílies que sobreviuen o malviuen gracies a les ajudes de la caritat o dels serveis socials corresponents ,d’altres que estan superant aquesta situació gràcies a la prestació d’atur o similar, però que veuen el futur amb molta preocupació ja que no saben que faran quan aquestes prestacions s’esgotin.
I davant d’això, quina és la resposta de la classe política? La seva resposta es limita a lluites estèrils entre els polítics i a generar noticies per desviar l’atenció. Ja n’hi ha prou de parlar del que no toca!
La realitat és que no tenim cap governant capaç de generar confiança i il·lusió en els projectes de futur que cal afrontar, ni cap prou valent per dir que això dels programes FEIL és un pedaç, que si bé ha contingut la destrucció d’atur, no és cap opció de futur.
No n’hi ha cap prou valent per dir que la crisis no es pot superar realment fins que acceptem que s’ha de canviar el model econòmic i industrial, que la construcció no pot ser el motor de la economia i que tota la gent que ara ha trobat aixopluc sota els FEILs cal que es recicli per tenir cabuda en un nou model industrial.
Però i quin és aquest model industrial? Aquí és a on els polítics han de jugar un paper decisiu, no buscant només resultats a les properes eleccions i afrontar, en canvi, la veritable reforma : la reforma laboral, industrial i gairebé m’atreviria a dir la reforma social.
Passa per apostar realment per l'I+D, no per rebaixar el pressupostos dels ens públics en aquesta matèria.
Passa per apostar pels sectors que generen llocs de treball, la investigació, recerca i noves tecnologies, amb personal professional i especialitzat.
Passa per ajudar a que empresaris i sindicats arribin a acords sense enfrontar-se amb cap de les parts.
Passa per fer pedagogia i explicar que no és normal que uns joves inverteixin en formar-se fins al 25 anys amb l’esforç i sacrifici que això suposa per ells i per les seves famílies i que finalitzat aquest període, iniciin una altra etapa d’aprenentatge laboral amb contractes dels anomenats “basura”, tres o quatre anys més, fins que poden començar a recollir els fruits, això, si no passan a ser un número més a la llista d’aturats, mentres que hi ha joves sense qualificació que fins ara s’incorporaven al sector de la construcció com a guixaires, paletes o electricistes i amb 20 anys guanyaven tant com els primers, però estalviant-se els 8 o 9 anys de formació amb tot l’esforç que això suposa.
Passa per recuperar el valor de l’esforç i l’emprenedoria, recolzant al màxim els joves empresaris que comencen i teixint una forta xarxa d’autònoms amb el suport de l’administració.
Destinar els recursos als FEIL no és més que encobrir els problemes del finançament local i perdre recursos per afrontar degudament les reformes, ja que no tenim la seguretat de que arribin a empreses que realment estiguin creant llocs de treball de futur. Cal pensar si per continuar recolzant el totxo no és millor directament destinar aquests diners a les prestacions directes a la gent que més ho necessita i vincularles al reciclatge de la ma d’obra.
Hi ha algun governant disposat a assumir el risc de perdre unes eleccions encara que sàpiga que aquestes són les decisions que s’han de prendre?
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Sobre la llei d’avortament
És aquest un tema complex, qui ha de decidir? la mare sola o conjuntament amb el pare? Cal que l’estat legisli en favor de la vida que està en camí? Quina és l’edat mínima per decidir? Quin paper hi juga la família? Ha d’estar informada? Ha de prendre part en la decisió?
Segurament cada un de nosaltres té una resposta diferent per a cadascuna d’aquestes preguntes, però hi ha una realitat: algú dubte que avui és possible avortar pràcticament en les mateixes condicions que estableix la llei? Això si, de forma il·legal.
Quins són per tant els perjudicats? És la gent que està en contra o a favor de la llei? La gent que està en contra de la llei, podrà continuar practicant la seva opció, en canvi els que estan a favor es mantindran en la il·legalitat si aquesta llei no s’aprova.
Cal que pensem en quin país volem viure, volem un país que viu d’esquena a la realitat social o que s’avança a les necessitats d’aquesta? Volem un país en que una part de la societat imposa els seus valors ètics a l’altra?
Jo prefereixo un país modern que s’avança a les necessitats socials, on es respecten els valors dels seus habitants, els meus i els del altres i a on tots podem prendre les decisions que afecten a la nostra vida de forma lliure i legal.
Donem cobertura legal a aquells que decideixen avortar i fem tot el que calgui: mitjans, informació, formació, ... per tal que els nostres joves gaudeixin de la seva sexualitat de forma que no els calgui haver d’afrontar la difícil decisió d’interrompre un embaràs amb tot el que això comporta.
Segurament cada un de nosaltres té una resposta diferent per a cadascuna d’aquestes preguntes, però hi ha una realitat: algú dubte que avui és possible avortar pràcticament en les mateixes condicions que estableix la llei? Això si, de forma il·legal.
Quins són per tant els perjudicats? És la gent que està en contra o a favor de la llei? La gent que està en contra de la llei, podrà continuar practicant la seva opció, en canvi els que estan a favor es mantindran en la il·legalitat si aquesta llei no s’aprova.
Cal que pensem en quin país volem viure, volem un país que viu d’esquena a la realitat social o que s’avança a les necessitats d’aquesta? Volem un país en que una part de la societat imposa els seus valors ètics a l’altra?
Jo prefereixo un país modern que s’avança a les necessitats socials, on es respecten els valors dels seus habitants, els meus i els del altres i a on tots podem prendre les decisions que afecten a la nostra vida de forma lliure i legal.
Donem cobertura legal a aquells que decideixen avortar i fem tot el que calgui: mitjans, informació, formació, ... per tal que els nostres joves gaudeixin de la seva sexualitat de forma que no els calgui haver d’afrontar la difícil decisió d’interrompre un embaràs amb tot el que això comporta.
dissabte, 1 d’agost del 2009
Consens o Submissió?
Des de que es va constituir el Govern tripartit a Sant Pere de Ribes, cada vegada que tenen oportunitat, els socialistes criden a la responsabilitat i al consens.
Ara bé, que és el que ells entenen per consens? Consens vol dir que els grups de la oposició hem d’assumir les seves propostes sense ni tant sols expressar la nostra opinió? Això no és consens, això és submissió.
Si el fet de defensar les nostres idees ens converteix en radicals, doncs si som uns radicals, és curiós que ens haguem convertit en radicals i bel·ligerants des de que es va constituir el tripartit, l’any que el Govern va estar en minoria, llavors no, llavors si estàvem pel consens.
Crec que els reptes que tenim per endavant són molt importants, volem col·laborar per tal de pactar un bon Pla Local d’Habitatge, continuar col·laborant en les taules anticrisis, tant local com comarcal i cercar els màxims acords per poder desenvolupant un pla d’inversions realista al nostre municipi.
No obstant, no crec que hi hagi voluntat real per part dels socialistes en voler arribar a cap acord amb el nostre grup, només cal veure les últimes declaracions públiques, amb una crítica ferotge contra la nostra coalició, sense cap sentit, ni argument, el grup de CiU-ViA treballa unit i aquestes reaccions només fan que enfortir-lo més.
Tinc la sensació que el grup socialista porta un any en campanya electoral i encara li queden dos més! Qualsevol acció de Govern, sigui quin sigui el seu abast, mereix una roda o nota de premsa i qualsevol moment o excusa és bo per fer un atac als grups de la oposició.
Al setembre tindrem una nova ocasió d’apreciar que és el que realment volen de nosaltres, consens o submissió, tenim per davant el Pla Local d’Habitatge, un document de futur que traspassa legislatures i Governs, que seria bo que tingués el recolzament de tots els grups polítics.
Ara bé, que és el que ells entenen per consens? Consens vol dir que els grups de la oposició hem d’assumir les seves propostes sense ni tant sols expressar la nostra opinió? Això no és consens, això és submissió.
Si el fet de defensar les nostres idees ens converteix en radicals, doncs si som uns radicals, és curiós que ens haguem convertit en radicals i bel·ligerants des de que es va constituir el tripartit, l’any que el Govern va estar en minoria, llavors no, llavors si estàvem pel consens.
Crec que els reptes que tenim per endavant són molt importants, volem col·laborar per tal de pactar un bon Pla Local d’Habitatge, continuar col·laborant en les taules anticrisis, tant local com comarcal i cercar els màxims acords per poder desenvolupant un pla d’inversions realista al nostre municipi.
No obstant, no crec que hi hagi voluntat real per part dels socialistes en voler arribar a cap acord amb el nostre grup, només cal veure les últimes declaracions públiques, amb una crítica ferotge contra la nostra coalició, sense cap sentit, ni argument, el grup de CiU-ViA treballa unit i aquestes reaccions només fan que enfortir-lo més.
Tinc la sensació que el grup socialista porta un any en campanya electoral i encara li queden dos més! Qualsevol acció de Govern, sigui quin sigui el seu abast, mereix una roda o nota de premsa i qualsevol moment o excusa és bo per fer un atac als grups de la oposició.
Al setembre tindrem una nova ocasió d’apreciar que és el que realment volen de nosaltres, consens o submissió, tenim per davant el Pla Local d’Habitatge, un document de futur que traspassa legislatures i Governs, que seria bo que tingués el recolzament de tots els grups polítics.
diumenge, 19 de juliol del 2009
Mocions al Ple de Sant Pere de Ribes, de que serveixen?
Ja portem un parell de Plens en els que el PSC o tot l’equip de Govern es dediquen a presentar mocions, entenc les que són de nivell supramunicipals, respecte a les que són exclusives d’àmbit local preferiria que es dediquessin a governar i deixessin de fer el paper amb mocions que desprès incompleixen sense cap mania o retarden el seu compliment mesos i mesos.
Un exemple clar és la última visita que hem tingut del Conseller d’Educació en la que l’èxit de l’equip de Govern és aconseguir que el nou IES Montgròs, continuï dient-se IES, tot i que només es construiran les tres línees d’ESO i les de batxillerat no es construiran, no obstant se’ns diu que s’oferirà una línea de batxillerat al 2011, a on? Si no es construeix la instal·lació, en barracons?
Us envio el link amb el posicionament expressat pel nostre grup municipal, a on s’explica clarament:
http://ciu.via-santperederibes.cat//fp-content/attachs/2009_07_19_IESMontgros.pdf
I a tot això la regidora d’Educació i l’Alcalde que diuen? Doncs, AMEN.
A pesar de tenir una moció aprovada al Ple per tal de defensar davant la conselleria d’educació la construcció del IES Montgròs amb tres línees d’ESO i dues de batxillerat, ja que per això es va fer la cessió de terrenys.
Deixeu-me demanar a l’equip de Govern, tot i que segurament no servirà per res, que compleixi estrictament amb els mandats del Ple, ja que no fent-lo, el que aconsegueix no és el desprestigi del tripartit, si no el de les nostres institucions locals.
Un exemple clar és la última visita que hem tingut del Conseller d’Educació en la que l’èxit de l’equip de Govern és aconseguir que el nou IES Montgròs, continuï dient-se IES, tot i que només es construiran les tres línees d’ESO i les de batxillerat no es construiran, no obstant se’ns diu que s’oferirà una línea de batxillerat al 2011, a on? Si no es construeix la instal·lació, en barracons?
Us envio el link amb el posicionament expressat pel nostre grup municipal, a on s’explica clarament:
http://ciu.via-santperederibes.cat//fp-content/attachs/2009_07_19_IESMontgros.pdf
I a tot això la regidora d’Educació i l’Alcalde que diuen? Doncs, AMEN.
A pesar de tenir una moció aprovada al Ple per tal de defensar davant la conselleria d’educació la construcció del IES Montgròs amb tres línees d’ESO i dues de batxillerat, ja que per això es va fer la cessió de terrenys.
Deixeu-me demanar a l’equip de Govern, tot i que segurament no servirà per res, que compleixi estrictament amb els mandats del Ple, ja que no fent-lo, el que aconsegueix no és el desprestigi del tripartit, si no el de les nostres institucions locals.
diumenge, 21 de juny del 2009
Reflexions des del Consell Nacional d’Unió
El passat dissabte 19 s’ha celebrat el Consell Nacional d’Unió i m’agradaria compartir amb vosaltres algunes de les reflexions allà fetes.El nostre President del Comitè de Govern, Josep Antoni Duran i Lleida, va destacar els resultats obtinguts per CiU a les passades eleccions europees, les quals va destacar com a “bons, no excel·lents, però si molt bons”, que juntament amb les diferents enquestes existents cal ser optimista de cara a les eleccions Nacionals, això si, ens va demanar que per tal de reflectir aquestes expectatives cal continuar amb la mateixa “prudència, humilitat i treball” que fins ara.
A comentar també el “circ” que el tripartit està muntant al voltant del finançament, tot sembla indicar que el PSC, ja entregat, acatarà les ordres del PSOE des de Madrid, amb la contrapartida de que es pugi la xifra dels 9000 milions per totes les comunitats autònomes, pendents només de l’aprovació d’Andalusia, ja te nassos. Cal recordar declaracions dels companys de Govern, com ara el Sr. Ridau (ERC), quan va dir referint-se al finançament que “ o tot o res”o com les declaracions del Conseller Saura (IC-V), afirmant que “cada soci del tripartit pot donar suport o no al finançament”, així com no volen que la gent cada vegada tingui més desafecció amb la política.
Cal preguntar-se que dimonis defensen els ministres del PSC al Govern de Madrid o els 25 diputats del PSC dins del grup del PSOE, que converteixen al PSC en co-responsable de les decisions presses pel Govern de Madrid. Destacables també les declaracions de la ministre d’economia a la sortida del “Consejo de Política Fiscal i Financiera, no se ha hablado ni del financiamiento, ni de Catalunya”, doncs seria per que el Conseller Castell va estar ben calladet com a bon minyó, si no ens defensa ell, qui ho ha de fer?
No us deixeu enganyar per la maquinària de comunicació socialista que ara no tindrà un altre objectiu que vendre’ns l’acord i en concret amb comparacions amb l’actual, l’acord que està en vigor va ser negociat i pactat amb un govern del PP que tenia majoria absoluta i calia buscar un acord que aconseguís l’aprovació de totes les comunitats autònomes i és el millor aconseguit fins aquells moments, res a veure amb la situació actual, només faltaria que fos pitjor que l’actual!!!
Novament em veig en la obligació d’explicar el que te a veure amb el finançament, ja que el Consell Nacional d’Unió una vegada més s’ha reafirmat en que la seva prioritat és cercar i proposar solucions per les famílies i empreses que estan patint la crisis i col·laborar en tot el possible per tal de superar-la i per això es prioritari que el finançament compleixi amb el que marca l’Estatut.
Per últim m’agradaria destacar la intervenció d’una Consellera Nacional que va demanar al Comitè de Govern d’Unió que fes un esforç per tal d’explicar la vessant social d’Unió, que fa que no sigui un partit carca, antiquat, ni tan sols de “dretes” (si és que encara es pot fer la classificació de dretes i esquerres), contestada pel Secretari General, Josep Maria Pelegrí, aquest va manifestar que Unió es mantenia fidel als seus principis socialment progressistes però que hi ha qui li interessa (tant en els ambients polítics, com de premsa) mantenir els estigmes de dretes i esquerres, ja que no tenen res més a dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
